""La "Família", les dinàmiques i a voltes els conflictes que s'hi poden generar ocupen bona part de la temàtica dels contes d'aquest apartat. Sovint, les jerarquies familiars no permeten que cada generació busqui i trobi el seu voler al món. La carta que l'Esperança escriu a la mare diu molt de la seva maduresa i del determini de bastir la pròpia vida sense ser deutora d'obligacions imposades i de tradicions mal enteses. L'Esperança sap què vol i amb qui ho vol, i la seva resolució és la força per aconseguir-ho, respectuosament. Sovint una desgràcia familiar pot desgavellar per sempre el rumb d'una família. La Cinta, a qui se li acaba de morir la mare, ho capta de seguida. Caldrà posar-hi remei, i el remei vindrà de la mà de moltes renúncies i de llàgrimes contingudes. Llàgrimes com les que mai devia vessar el pare del Jaume i del protagonista de la història que ens explica "El pare pròdig", encara que va viure sempre amb el cor encongit i va mantenir viva l'esperança del retorn del primogènit, que havia renunciat a l'herència per córrer món. Però tant l'absència del fill gran com la gelosia del petit van congriar la desgràcia innecessària. Aquest és també un conte ineludible, en el qual Barbal sap donar un gir inesperat i el lector podrà trobar tota la tendresa i tota la fúria, inspirada en al paràbola bíblica. Sovint són els paisatges interiors els que solen mantenir-nos vius. Especialment quan allò que ens envolta no té res a veure amb nosaltres. Pot arribar a ser un mecanisme de supervivència. "Padrina, adeu" és un conte molt bell que ens conecta amb el final de Pedra de tartera (1984), la primera novel·la de l'autora, i les reflexions que fa al final la Conxa des de la seva porteria de l'Eixample barceloní. La padrina del conte també s'ha refugiat en aquest paisatge interior, que és ben viu en el seu cervell, encara que per als qui l'envolten, sobretot per al net, pugui semblar que no entén de carícies i atencions. Barbal ens adverteix que " De vegades l'amor és molt vergonyós i té por de barreres inexistents, per això algun camí s'amaga en una carta senzilla o treu el nas en una pintura molt bella. Sobretot, tem el so de les paraules; li dol que, en ressonar a prop, espantin la persona estimada". La imatge de contrast entre la mà vigorosa del jove i la lassitud de la mà de la padrina és d'una gran tendresa, i el gest final ens ho diu tot. Com també la idea de superació d'un conflicte generacional transitori, com "Núvols" que ben aviat passaran de llarg".

Carme Arenas